La meva història familiar té arrels al nord i al sud d’Europa.
Per part de mare, al nord de França. La meva mare va néixer a Lilla i d’aquest costat ve Vermeersch, un cognom flamenc, contracció de van der Meersch, lligat a les terres baixes vora l’aigua. Un nom que ha anat viatjant entre Bèlgica i França al llarg de generacions i matrimonis.
Per part de pare, la història mira cap al sud i porta amb ella l’exili. Després de la Guerra Civil espanyola, el meu avi, nascut a Barcelona el 1926, va creuar els Pirineus a peu quan amb prou feines era un adolescent. La meva àvia va sortir d’Aragó. El meu pare ja va néixer a França i jo, anys després, a Avinyó.
També Morant guarda una història mediterrània. Tot i que pugui sonar francès, és un cognom valencià, el del meu besavi, i s’ha relacionat amb una antiga arrel àrab. Una altra petita empremta de tots els pobles, desplaçaments i trobades que han anat deixant el seu rastre en una família.
M’agrada pensar que soc una combinació de dos mons: la calma del nord i l’espurna del sud.
Vaig créixer a França, però molts dels meus estius els vaig passar amb els meus avis paterns, entre Reus i Terol. Allà vaig anar aprenent l’idioma gairebé sense adonar-me’n. Al principi era tímida i em feia vergonya parlar-lo, tot i que ho entenia tot; després, els meus estudis internacionals i les meves estades a Astúries i a Mèxic em van permetre perfeccionar-lo any rere any. Amb ell va arribar també una manera diferent de relacionar-se, de compartir i de viure. Aquella proximitat no va desaparèixer mai. Fa més de vint anys vaig decidir tornar a aquestes arrels i instal·lar-me a Catalunya i, anys després, vaig poder recuperar també oficialment aquesta part de la meva història en obtenir la nacionalitat espanyola com a néta de persones exiliades.
Però mai no he sentit que hagués de triar entre una riba i l’altra. Abans que francesa o espanyola, em sento europea. Europa representa per a mi precisament això: identitats diferents que no s’han d’excloure, llengües que conviuen i cultures capaces de trobar-se sense deixar de ser elles mateixes.
A aquestes arrels s’hi van sumar els viatges. Vaig passar nou mesos d’Erasmus a Astúries, sis mesos a Anglaterra, dos a Grècia i set a Mèxic. També hi va haver Bèlgica, Singapur, Sri Lanka, el Marroc i altres llocs que anaven apareixent pel camí.
I, curiosament, quan penso en aquells viatges, no recordo primer els monuments.
Recordo les persones.
Converses, maneres diferents de viure, gestos, formes d’entendre el temps, la família, la feina o l’hospitalitat. Potser per això valoro tant les relacions humils, espontànies i autèntiques. Viatjar em va ensenyar que podem viure de maneres molt diferents i, tot i així, reconèixer-nos fàcilment en coses molt bàsiques.
Les llengües han estat una altra manera de viatjar.
Créixer entre diverses llengües em va fer molt conscient d’una cosa que sempre m’ha fascinat: les paraules mai no són del tot neutres. Un mateix concepte canvia lleugerament quan passa d’una llengua a una altra. Hi ha paraules que no troben una traducció exacta. Tons que suavitzen o endureixen un missatge. Expressions que diuen molt més de nosaltres del que ens pensem.
Amb el català hi tinc una relació especialment afectiva. Durant anys el vaig escoltar abans de gosar parlar-lo. I potser per això vaig aprendre que comprendre una llengua no consisteix només a conèixer-ne les paraules, sinó també a captar-ne els ritmes, les referències i tot allò que es diu sense acabar-ho de dir.
De petita esgotava la meva família amb mil preguntes. Aquest costum m’ha acompanyat fins avui: continuo buscant el perquè de les coses i, cada cop més, també el per a què.
Aquesta intriga i fascinació per les paraules sempre ha estat molt vinculada a la meva curiositat per les persones.
M’interessa per què triem una expressió i no una altra. Què volem dir realment quan responem alguna cosa. Què evitem. Quines contradiccions apareixen entre el que diem, el que sentim i el que finalment fem.
I probablement aquí hi ha una de les raons per les quals avui em sembla tan interessant la recerca en profunditat.
No només escoltar respostes, sinó aturar-se en els seus matisos. Preguntar una mica més. Qüestionar una primera interpretació. Intentar comprendre què hi ha darrere d’una decisió abans de convertir-la en una conclusió.
Després de tants anys entre llengües, cultures i llocs, potser la meva manera de mirar el món s’ha construït precisament així:
amb curiositat pel que és diferent, atenció a les paraules i ganes d’entendre el que hi ha sota la superfície.
