L’emoció també té idioma?

Buscant informació vaig trobar un estudi publicat a Cognition el 2026 amb 1.083 persones bilingües.

Els investigadors van observar que, davant de situacions potencialment compromeses, augmentava la tendència a utilitzar la llengua estrangera. Els participants també esperaven una reacció emocional menys intensa en fer-ho. ^[1]

Això no vol dir que sentim menys quan parlem un altre idioma. Però sí que apunta que la llengua que utilitzem pot modificar la distància des de la qual processem determinades emocions.

Un altre estudi del 2026 va utilitzar neuroimatge per observar com reaccionava el cervell de persones bilingües davant d’informació relacionada amb una amenaça. També van trobar diferències segons si la informació es rebia en la llengua dominant o en una segona llengua. ^[2]

Aquí vaig tornar a pensar en el castellà.

Utilitzo la paraula terapèutic amb cura. Parlar un altre idioma no és una teràpia i no pretenc convertir la meva experiència en una regla general. Però a mi sí que m’ha produït, en alguns moments, un efecte semblant.

El francès està lligat a la meva infància, a la meva família i a moltes capes de la meva història. El castellà va arribar després. Potser per això algunes paraules no portaven exactament el mateix equipatge.

També hi ha recerca sobre el processament de records autobiogràfics negatius en una llengua estrangera. Els resultats encara són limitats, però apunten que l’idioma pot influir en com reaccionem emocionalment quan recordem determinades experiències. ^[3]

Això no vol dir esborrar el passat. En el meu cas ha estat més aviat trobar una altra posició des de la qual mirar-lo.

Parlar diversos idiomes també obliga el cervell a fer un petit exercici constant. Triar paraules, controlar interferències, canviar de codi segons el context. M’agrada pensar-hi com en un gimnàs, encara que sense prometre superpoders.

Perquè potser el més interessant de parlar altres llengües no és que ens faci «més intel·ligents». És que ens obliga a sortir de l’automatisme.

A buscar una altra paraula. A acceptar que una cosa no té una traducció exacta. A descobrir que una mateixa idea es pot construir d’una altra manera. I, de vegades, que tampoc no sentim exactament igual allò que traduïm.

No soc una altra persona quan parlo francès, castellà, català o anglès. Però començo a sospitar que no sempre miro des d’exactament el mateix lloc.

Un dia, escoltant una emissió de ràdio en què s’explicava aquest fenomen, vaig poder posar paraules al que sentia. Em va ajudar a reconèixer una sensació que ja hi era.

I potser per això continuo trobant els idiomes tan fascinants. Perquè no només ens donen paraules noves per parlar amb el món. De vegades també ens donen una altra manera de parlar amb nosaltres mateixos.