El futur també es conjuga

Les paraules sempre m’han fascinat. Potser perquè semblen petites i, tanmateix, poden carregar molt de pes.

Una frase ens pot acompanyar durant anys. Per bé o per mal.

Pot tranquil·litzar, donar confiança, fer sentir a algú que hi pertany. També pot tancar, etiquetar o reduir una persona a una cosa que potser mai no va triar ser.

El 2025 vaig trobar un article que es titulava precisament The power and pain of words. Analitzava com el llenguatge utilitzat amb pacients després d’una experiència mèdica adversa pot ajudar a reparar o, al contrari, augmentar el dany. ^[1]

Un altre assaig clínic del mateix any, fet en acompanyament espiritual hospitalari, va trobar puntuacions més baixes de símptomes depressius després de les consultes amb professionals formats en compassió. Els autors van relacionar part d’aquest efecte amb un llenguatge més inclusiu i orientat cap a l’altra persona. ^[2]

Les paraules no són medicaments. Però tampoc no són innòcues.

I la seva influència va més enllà de com ens fan sentir. La recerca sobre relativitat lingüística fa dècades que es pregunta fins a quin punt l’idioma que utilitzem participa en la manera com percebem i organitzem la realitat. Un article teòric publicat el 2025 proposa entendre el llenguatge, l’entorn i la cognició com a processos estretament entrellaçats. ^[3]

Aquí és on el llenguatge inclusiu em sembla especialment interessant. No tant com una qüestió de correcció formal, sinó com una pregunta molt més bàsica.

Qui ens apareix al cap quan utilitzem una paraula?

Una revisió científica publicada el 2025 recull dècades de recerca que mostra que determinades formes masculines utilitzades com a genèriques produeixen representacions mentals esbiaixades, mentre que formes més inclusives poden reduir part d’aquest efecte. Els treballs que recopila mostren que canviar la manera d’anomenar modifica qui resulta més visible mentalment. ^[4]

Això em fa pensar en una cosa que m’importa molt. Hi ha idees heretades que sobreviuen no només perquè algú continuï defensant-les. De vegades sobreviuen perquè continuen amagades en les nostres expressions, els nostres exemples, els nostres acudits o en les persones que imaginem automàticament quan algú diu «un científic», «un líder» o «una família».

Repetir una paraula no significa compartir tot el que històricament portava dins. Però tampoc no crec que puguem fer veure que el llenguatge no deixa empremta.

Estic convençuda que tenim una certa responsabilitat sobre les paraules que triem. No perquè canviar el vocabulari hagi de canviar màgicament el món.

Sinó perquè les paraules participen en les nostres creences. Les creences influeixen en expectatives i decisions. I les decisions, repetides durant anys, sí que poden acabar canviant trajectòries.

No sé si la ciència pot mesurar una cosa tan gran com el destí. Però cada vegada em costa més pensar que sigui indiferent com anomenem el camí que hi porta.

Potser el futur també comença aquí. En les paraules que decidim continuar conjugant.