La persona que mai no va existir

Fa uns dies vaig descobrir un estudi del Pew Research Center sobre persones sintètiques en recerca. La primera reacció va ser força simple: «Si no són persones reals, per què els hauria de preguntar res?» Així que vaig continuar llegint.^[1]

Una persona sintètica és, simplificant molt, un perfil que una IA intenta representar. En l’experiment del Pew, un model va assumir el paper de persones reals del seu panell. Va rebre informació demogràfica i respostes prèvies de cada participant, i va contestar les mateixes preguntes de tres enquestes. Després, el Pew va comparar els resultats humans i els sintètics.^[2]

La idea em va semblar estranya i fascinant alhora.

Imaginem una parella de 35 anys, amb una criatura petita, uns ingressos determinats i un pis de dues habitacions. Donem aquest perfil a una IA i li preguntem què buscaria en canviar de casa. Probablement respondria coses raonables: més espai, escoles a prop, tranquil·litat, potser una terrassa.

Però aquesta parella no ha visitat cap pis. No n’ha vist un que semblava perfecte i ha canviat d’opinió per la llum. No ha discutit si val la pena allunyar-se deu quilòmetres més. No ha descobert que allò que deia que era imprescindible potser no ho era tant.

La IA pot construir una resposta plausible. Però ningú no l’ha viscuda.

I aquí és on em comença a picar la curiositat.

En les tres enquestes analitzades, l’error absolut mitjà entre els resultats sintètics i els humans va ser de 12,4 punts percentuals. En alguns grups va ser més alt. El Pew també va observar menys diversitat en les opinions generades.^[3][4]

Un altre detall em va fer pensar: canviar de model podia canviar la imatge resultant. GPT-5.1 i Claude Opus 4.6 no sempre representaven de la mateixa manera l’opinió pública.^[5]

Aleshores, a qui estem escoltant? A un consumidor possible? Als patrons que el model ha après sobre persones semblants? O també a la personalitat estadística de la mateixa IA?

Encara estic aprenent sobre recerca amb IA i no tinc una resposta tancada. Tampoc crec que calgui descartar aquestes eines. Poden ajudar a explorar escenaris, provar preguntes o plantejar hipòtesis abans de sortir al món real.

Però em costa veure-les com a punt d’arribada.

Potser una persona sintètica ens pot ajudar a imaginar què és probable. I justament per això caldrà vigilar de no confondre-ho amb allò que realment li passa a algú.